És el teletreball una mesura efectiva per a la conciliació?

En les darreres setmanes en què s’ha establert el decret d’alarma, diverses empreses, entitats i organitzacions han adoptat mesures de teletreball per als seus treballadors o membres. Les tecnologies digitals ofereixen eines que permeten realitzar les tasques individuals diàries i fins i tot la gestió d’equips de treball sense que les reunions presencials siguin imprescindibles. Però, més enllà del context actual d’emergència sanitària i de les dificultats que s’experimenten en temps de confinament, el teletreball és una de les mesures més implementades en les polítiques de conciliació en l’àmbit laboral, juntament amb els permisos de reducció de jornada laboral i de flexibilització horària. L’impuls del teletreball com a mesura de conciliació s’explica a partir de la voluntat d’implementar la flexibilitat per millorar gestió del temps familiar i laboral. Però, malgrat aquest raonament, és el teletreball una mesura efectiva per fer més habitable el temps que dediquem al treball remunerat i el temps que dediquem a sostenir la vida?

Des de l’actual perspectiva de la conciliació, l’oportunitat de treballar des de casa dissiparia el pes vertebrador que té el treball presencial en les vides dels treballadors i treballadores i, per tant, augmentaria les facilitats a l’hora de gestionar el temps dedicat a les activitats que es desenvolupen en l’àmbit de la llar. Però contràriament al que semblaria lògic pensar, el teletreball pot mantenir el pes estructurador del temps de treball remunerat en l’organització social del temps. La inexistència d’un horari i/o d’un espai laboral fixes no comporta necessàriament un major poder de decisió per part dels treballadors i treballadores de la gestió del seu temps sinó, al contrari, pot propiciar la seva manca de control absoluta. Amb el model d’ocupació que s’implementa amb el teletreball, tot temps i tot espai de vida és susceptible a esdevenir temps de treball i la prevalença de les necessitats del mercat laboral sobre les vides quotidianes, doncs, es fa encara més irreconciliable. En altres paraules, el temps de treball laboral com a eix vertebrador del temps social es manté en el cas del teletreball i fins i tot, pot incrementar les pressions que l’acumulació del capital té sobre la sostenibilitat de la vida. Aquesta omnipresència del temps laboral i de les exigències de la producció afecta, en major mesura, a aquells subjectes que tradicionalment i de forma global han assumit la responsabilitat de la reproducció social a través de les tasques domèstiques i de cura: les dones.

Segons l’Enquesta de l’ús del temps de Catalunya de l’any 2011, el temps dedicat a activitats relacionades amb la llar i la família difereix substancialment amb relació als homes i les dones: mentre els homes hi destinen 2 hores i 2 minuts diàries de mitjana, les dones hi destinen quasi el doble, 3 hores i 54 minuts. En aquest punt, cal destacar que no només les dones integrants de la unitat familiar assumeixen els treballs domèstics i de cura, sinó que aquelles llars amb condicions materials més afavorides transfereixen aquestes tasques a altres dones de forma assalariada (treballadores domèstiques i cuidadores). Existeix, en aquest cas -a banda d’un biaix de gènere en la responsabilitat del treball domèstic i de cura- una discriminació de classe i d’origen: a Europa, són les dones de classe treballadora i, en els darrers anys, les dones migrades del Sud global qui assumeixen aquests treballs en condicions precàries, sense una regularització laboral o un conveni col·lectiu que empari els seus drets.

La reorganització del temps de treball a través de mesures de flexibilització laboral com el teletreball no només amplifica el pes del temps de treball laboral, incorporant noves dificultats per fer possible una conciliació efectiva entre treball i vida, sinó que té un impacte de gènere significatiu que no resol la corresponsabilització dels treballs destinats a sostenir les necessitats familiars. La conciliació entre treball laboral i vida familiar que pretenen fomentar les iniciatives de teletreball aborden -sense massa èxit- les problemàtiques derivades de gestió del temps social, però no tenen en compte l’arrel del conflicte: la vigència de la divisió sexual del treball i, per tant, de l’assumpció del treball domèstic i de cura per part de les dones. La pregunta que ens hem de plantejar no és, només, si mesures com el teletreball ajuden a conciliar el temps que dediquem al treball laboral i el temps que dediquem a sostenir la vida -ja hem vist que poden no fer-ho i, fins i tot, poden ser contraproduents-, sinó si el teletreball aborda realment l’estructura de dominació patriarcal o, al contrari, contribueix a reproduir-la i reïficar-la. En aquest sentit, com expressa Amaia Pérez Orozco a Subversión feminista de la economía, les polítiques de conciliació tal com estan conceptualitzades actualment parlen sobre com compatibilitzar el treball domèstic i de cura -que ja fan les dones- amb el treball remunerat, però no parlen de posar a treballar per sostenir la vida a qui, de forma global, no ho està fent: els homes i el sector públic.