Ni fets aïllats, ni monstres. La violència masclista és estructural

Què és el primer que ens ve al cap quan sentim a parlar de violències masclistes? Segurament pensem en les agressions físiques, en els assassinats de dones o feminicidis en l’àmbit de la parella heterosexual o en les violències sexuals en contextos d’oci nocturn. L’imaginari social que tenim dels agressors masclistes i sexuals -i que els mitjans de comunicació han reforçat sovint- és que són persones aterridores, amb mancances vinculades a la salut mental o a conductes irracionals. Quan parlem de violències masclistes pensem, també, en una problemàtica que ens és aliena, però que ens preocupa: volem saber com detectar situacions de violència en el nostre entorn.

L’any passat, 16 dones van ser assassinades a Catalunya. Tal com mostra la macroenquesta publicada el setembre passat pel Ministeri d’Igualtat, més de la meitat de les dones majors de setze anys ha patit violència masclista. Segons l’enquesta, gairebé el 14% de les dones han estat agredides sexualment. El 21% dels agressors sexuals són familiars i el 49% són amics de les víctimes i supervivents. Les dades ens mostren que, lluny d’un fet excepcional, la violència masclista ens toca ben d’aprop. També exposen que, malgrat la representació que tenim dels agressors, aquests no són éssers desviats o terrorífics, sinó que tenen el rostre d’aquells amb qui ens relacionem quotidianament.

Si les dades mostren que les violències masclistes no són un cas aïllat i que els agressors no són un mer error del sistema, a què responen aquestes creences àmpliament esteses? El mite sobre l’excepcionalitat de la violència masclista i el discurs de la deshumanització dels agressors des d’una lògica patologitzadora és un instrument per legitimar el sistema patriarcal. Expulsant aquestes conductes i aquests individus de l’entramat social, el patriarcat pot mantenir-se: si evitem concebre la violència masclista com a fet estructural i entenem que els agressors són éssers desposseïts de la condició humana, minimitzem i normalitzem l’afectació de la violència masclista sobre les nostres vides. Si aboquem la nostra atenció a mirar el dit, no desemmascarem allò que ens assenyala.

Les dades de la macroenquesta sobre violència masclista són esfereïdores, però aquest tipus de violències físiques i sexuals són només la punta de l’iceberg: allò que es veu, allò que identifiquem amb més facilitat. Les violències masclistes són, també, un conjunt d’agressions, actituds i comportaments que van més enllà del que és físic i visible: les expectatives socials amb relació al sexe biològic que comencen quan naixem i que pressionen al llarg de la vida, la bretxa salarial que es manifesta en el mercat laboral, la responsabilitat dels treballs domèstics sobre les dones o el llenguatge que emprem són només algunes expressions de violència masclista. La violència masclista és sovint simbòlica i està tan normalitzada en el dia a dia que no som conscients del seu perjudici.

Fer front a les violències masclistes no significa, només, erradicar les manifestacions de violència física. Combatre les violències masclistes vol dir qüestionar els discursos dominants de la violència masclista i dels agressors, prendre el compromís de reconèixer les desigualtats presents en les nostres relacions quotidianes i entomar la responsabilitat -individual i col·lectiva- de mirar als ulls a aquesta estructura social, cultural, política i econòmica que no és cap monstre, sinó el sistema que organitza -i violenta- les nostres vides.