Som Medusa

Medusa és un dels personatges més representats de la mitologia grega. El relat que ha preponderat sobre el mite narra la història de Medusa, una jove que, després de ser violada pel déu Posidó, és castigada per Atena i convertida en un monstre que té la capacitat de convertir en pedra a tothom a qui la mira als ulls. Davant d’aquesta amenaça, Perseu decideix matar a Medusa decapitant-la i, més endavant, emprarà el seu cap -servint-se del poder de Medusa- per matar a la resta dels seus enemics. Medusa és, doncs, la representació de l’estigma: el càstig i la culpa que s’han transmès a les dones al llarg de la història com a advertència per determinar el paper que han d’ocupar en la societat.

Hélène Cixous escrivia a El riure de la Medusa (1975) que ens han immobilitzat entre dos mites horripilants, entre la Medusa i l’abisme. D’aquesta manera, les dones han estat, al llarg dels segles, emmarcades en una dicotomia perversa que regula la seva forma de ser i estar en el món: entre prendre la paraula esdevenint la representació de la crueltat més extrema i callar per existir en la invisibilització més absoluta; entre matar i morir. Aquests camins són, en realitat, dues cares de la mateixa moneda que estableixen el punt de partida de la dualitat: el control sobre els cossos de les dones i sobre les seves veus a través de la por.

Així, témer a Medusa evita escoltar què diu. Témer al cos evita la possibilitat que aquest esdevingui nostre. El mite de Medusa ha estat sempre narrat a través de la mirada i de les paraules de l’altre, una alteritat que ostenta poder sobre nosaltres i que no reconeix el nostre ser i sentir. Medusa no té veu per descriure -des del seu cos- les seves vivències. De fet, no se li atorga tampoc condició humana perquè pugui sentir, perquè pugui patir o gaudir; perquè pugui decidir. Tot i la negació de la pròpia veu, la perspectiva del mite que encara avui segueix predominant presenta a Medusa com l’ésser terrorífic que desafia tots els valors i les convencions humanes.

Qüestionant el mite de Medusa, Cixous posa en dubte el món que ens ve donat a través de la cultura. És Medusa, realment, un ésser abominable? Per què prendre el poder, com fa Medusa, justifica el seu assassinat i, en canvi, es considera acceptable que Perseu l’utilitzi per a les seves guerres? La deshumanització de Medusa és, en efecte, una eina necessària per seguir perpetuant l’ordre patriarcal establert que se sosté gràcies a l’expropiació de la subjectivitat de les dones i a la negació dels seus drets. Reinterpretar aquest mite grec és aprendre a mirar a Medusa i, per tant, a escoltar les veus de les dones. Com també escrivia Cixous, per veure la cara de Medusa només és necessari mirar-la. En aquest moment, t’adones que no mata, sinó que és bella i riu. Som Medusa per aprendre a mirar els seus ulls, perquè volem ser i estar -col·lectivament- des dels nostres propis sabers.

El món de Medusa és, encara avui, el nostre món. Les relacions de poder travessen tots els àmbits de la nostra societat i les persones que la conformem: les violències masclistes es reprodueixen en tots els espais de la vida quotidiana; les institucions públiques poden -a través de polítiques cegues de gènere- reforçar i reïficar les desigualtats entre homes i dones; l’educació actua com a mecanisme de reproducció de les desigualtats si no qüestiona el model androcèntric en el qual estem inscrits; les dinàmiques de poder se segueixen reproduint en les formes de comunicació i de relació, fins i tot, quan treballem en comú per a una societat més justa. Som Medusa per aprendre a rellegir les formes d’habitar i de representar el món i per qüestionar-les rearticulant, des dels feminismes, noves maneres de relacionar-nos per viure una vida digna de ser viscuda.

Les maneres a través de les quals vivim en aquest món estan subjectes a processos que van més enllà del gènere. Com les serps que interaccionen en els cabells de Medusa, els nostres cossos i les nostres lluites són diverses. Així, els diferents eixos d’opressió (classe, ètnia, edat, origen, identitat de gènere, orientació del desig, etc.) són determinants per definir l’experiència que tenim de la desigualtat i de la discriminació. Som Medusa, també, per reconèixer la diversitat dels nostres cossos i de les nostres veus, per aprendre a fer la diversitat habitable i lliure per a totes les persones.

Som Medusa perquè volem escoltar-nos a través del fil violeta de la història, reconeixent i visibilitzant el llegat d’aquelles que ens han precedit. Perquè volem -amb memòria i consciència, sense mites ni trampes- comprendre qui som per repensar, col·lectivament i des de les pràctiques quotidianes, qui volem ser.